COMPRENSIÓ DELS MOTIVATS

Quan vam tornar a viure a Barcelona una de les primeres coses que em va matar va ser aquesta frase del meu fill sortint de l'institut, el primer dia de classe: 

-Se'n riuen de mi, em diuen que sóc un motivat

Motivat. Mai havia sentit usar aquesta paraula en sentit negatiu.
Després d'aqull dia l'he sentida moltíssimes vegades més. 
A l'institut (i va estenent-se a l'escola) , no cotitza estar motivat per les coses, no caus bé si mostres interès pel que t'ensenyen, per llegir, per aprendre. Si fas preguntes i respons coses a classe els companys se'n riuen de tu. Al Lluçanès intentàvem que tot l'alumnat se sentís motivat, se sentís cridat a participar, a dir la seva opinió, m'hi incloc perque jo també hi era a les escoles, col·laborant amb la feina fantàstica que feien tots els equips docents. (Un dia us explicaré la decepció majúscula en passar a fer els contes per la Pau a escoles més enllà del Lluçanès, més cap aqui on sóc ara , amb el més trist que m'he trobat mai: nens sense fantasia)

Investigar més enllà del que ha explicat el professor no és una cosa que li vingui de gust a ningú del club dels antimotivats. Per què? no ho ha dit el profe. No cal. Ens preguntarà això només. No cal més. Per aprovar, no cal.
El que comencen a saber, horror!,  és que ara ja no cal ni aprovar.

I així és com el nen ja adolescent es va modulant i modelant per agradar al grup: cal evitar aprendre més del compte, i cal menysprear al professor-mestre, tenir una actitud de desdeny cap al que explica, tenir interès zero en  millorar, etc. Ni tant sols la pastanaga laboral és vàlida: Aprendre per guanyar diners? no cal, els més rics son influencers que no saben res de res, i que fan tothora posse de desmotivats.

Llegir? uix quina mandra. 
Llegir i comprendre el que llegeixes no està a l'ordre del dia. Màxim frases curtes, que per descomptat no cal que estiguin ben escrites, ni ortogràficament ni sintàcticament.
Ni se'ls acut que saber llegir, tenir curiositat, interès per aprendre i conèixer móns diferents del teu melic, t'ajuden a ser una persona crítica, creativa, a ser tu mateix, a construir-te en un procés de creixement que vull pensar dura mentre s'és viu.

El més lamentable és que aquesta actitud no és exclusiva de l'ambient escolar, on els adolescents s'entén que han d'intentar fer el contrari del que se'ls demana, no, això és ara i aquí. On vivim. 

Alimentar l'esperit i tenir curiositat  pel món i les persones que t'envolten avui en dia no està de moda. No es porta. I l'assignatura de l'esforç qui l'aprovaria ? (ho sé, ara ja sóc la meva àvia)
Seria allò que explica el meu amic Pau Vidal de l'enxandallament del món.  O sigui, la fi del món.

Veient el meu fill, amb els nervis de Selectivitat, estudiant sense parar a la biblioteca, anant a les classes de repàs, puc dir orgullosa que no ho van aconseguir, en això no l'han guanyat.
Té interès i ganes d'aprendre, o potser té ganes de tenir bones notes, o potser de pencar fort per tenir una feina ben pagada, no ho sé... però l'esforç que fa (doble perque l'ambient hi acompanya poc) sí que el sé.

Mentrestant la fi del món, aquí a Barcelona, m' és molt present. I, de vegades, dolorosa.

Aquell primer dia hi va haver una segona frase en sortir de l'Institut: 

- Se'n riuen de mi per com parlo.

Anys després d'haver deixat el Lluçanès i de tornar a viure a Barcelona, el meu fill parla molt més castellà que català amb els seus amics. I el català que parla amb quatre amics, amb mi i amb la família ja no és el lluçanenc, ara és cada vegada més catanyol .

Ara on no ens entendrien, i se'n riurien de nosaltres, seria a Lluçà. On potser el món no està finint tan ràpidament (o potser molt més, perque la importància d'aquelles persones i terres que ens procuren els aliments és infinitament superior a qualsevol producte o servei d'última generació) però ara ells tenen coses per celebrar, enmig d'aquesta espècie de caos en què vivim.