TOTS ELS DIES ARRIBEN

critiques

Bon exemple de drama familiar de taula parada. Santi Fondevila

El títol Tots els dies arriben té alguna cosa d’amenaça. I quan en la primera escena ens parlen d’un sopar familiar ja està clar que, malgrat una entrada de comèdia amb petits tocs d’humor, la tragèdia està en camí. L’obra d’Iñaki Garz s’inscriu, doncs, en el subgènere del teatre de taula parada, en aquest cas molt ben parada, i és ben cert que complexi tots els requisits que cal exigir per fer caminar la trobada de dos germans allunyats des de fa temps i les seves dones al voltant d’una quiche d’espinacs, un pastís de formatge i diverses ampolles de vi i altres espirituosos en una acarnissada confrontació que esquitxarà tots plegats.

Però quin és el motiu pel qual dos germans que només es veuen de Pasqües a Rams s’asseuen al voltant d’una taula? Doncs que el germà gran, que és qui ha fet la convidada, és un burgès ben situat que planteja entrar a la vida política en unes properes eleccions municipals. La seva dona és dona de casa des que va deixar la feina i anhela una sexualitat matrimonial que transcendeixi la monotonia del clau de dissabte. El germà petit volia ser escriptor, però treballa de conserge i arrossega algun trauma, i la seva dona està farta de la seva inestabilitat i no traga el germà ric.

Iñaki Garz ha fet un notable dibuix dels personatges i modela amb habilitat les converses perquè a poc a poc ixin les desagradables sorpreses fins a l’esclat final. Un repartiment amb un eficaç i creïble Pep Miràs com el germà gran, i un Albert Alemany com el germà petit que sembla emmirallar-se en els famosos perfils inestables de Marlon Brando o James Dean, però que al nostre parer resulta massa tou. En canvi, destaca el treball de les actrius, amb una Lali Barenys que en el paper de la dona gran passa de la passivitat a la fúria amb encert, i una sorprenent Jenny Beacraft, que aporta una llum particular amb interessants detalls en una molt funcional posada en escena dirigida per l’autor que podria perfectament fer el salt a un teatre amb més aforament.

la podeu llegir aquí Diari Ara- Bon exemple de drama familiar de taula parada

Fenomens d'inici de temporada per Iolanda G. Madariaga

Embolicats en la febrada d’estrenes, fires i festivals del setembre, els amants del teatre no parem atenció a coses interessants que passen als nostres escenaris. Una de les coses importants que estan passant desapercebudes és el ple total, dia rere dia, de Tots els dies arriben. El boca/orella està funcionant perquè es tracta d’una obra important, malgrat la modèstia de la producció. Em sap greu no poder parlar amb suficient coneixement de la trajectòria d’Iñaki Garz com a autor i també com a director. Procedent de l’Institut del Teatre de Bilbao i format, a posteriori, a l’obrador de la Beckett, Graz dirigeix a la sala petita del Gaudí la seva onzena obra després d’obtenir el Premi de Teatre Frederic Roda el 2020 per Quan els llops udolen -estrenada el 2022 a La Badabadoc.

A Tots els dies arriben, Garz condensa una història familiar de maltractaments i abusos al voltant d’un sopar. Ho fa amb uns diàlegs precisos que ens van portant cap el nus de la tragèdia sense escarafalls. El text compta amb la dosi necessària d’humor per deixar respirar l’espectador mentre l’atrapa en una teranyina terrible. Té un text potent, però delicat.  Com a director, l’aixeca amb quatre intèrprets que entenen perfectament el pes de la proposta i la seva fragilitat: qualsevol sortida de to podria trencar el joc. Dos germans es troben un cop l’any per sopar amb les seves respectives parelles. És una tradició que incomoda tots els comensals, especialment les dues dones, però que mantenen malgrat tot. Jenny Beacraft i Albert Alemany -una parella a punt de desfer-se- ens presenten la situació. Pep Miràs és el germà gran; casat amb Lali Barenys, són els amfitrions. El sopar sembla seguir les pautes de la tradició: mateix menú, semblants retrets, iguals mocs llançats amb idèntica mala baba... Però, unes panses a una quiche -com a gran innovació- fan brollar un vòmit que no té aturador. El lleuger accent estranger de Jenny Beacraft resulta molt adient al personatge que vol desfer-se dels fils que l’enganxen al seu company que Albert Alemany interpreta des d’una serenitat molt ben treballada. Pep Miràs humanitza un personatge tòpic amb un exercici de contenció: sense carregar les tintes en traços gruixuts. Per la seva banda, Lali Barenys (un goig retrobar-la a l’escenari) ens regala una brillant interpretació d’una dona amb tots els punts per resultar-nos odiosa, però que ens desperta una extraordinària empatia. El seu atac de riure nerviós -tan absurd com eloqüent- se’ns fa contagiós. Des del segon pla que li atribueix la història, l’actriu va desentortolligant el nus familiar i obrint-nos les portes a les anècdotes paral·leles per acabar de bastir els personatges.

Queden pocs dies per entrar en la terrible intimitat d’aquesta família, malauradament molt propera a la realitat de moltes d’altres. Tan de bo tinguem l’ocasió de veure de nou el muntatge en qualsevol dels molts teatres que podrien incloure’l en la seva programació! 

CATEGORIES: Cervesa negra i ben amarga Fosc Íntim

La podeu llegir  aquí: CRÍTICA IOLANDA G. MADARIAGA TOTS ELS DIES ARRIBEN

Taula parada... vaixella esberlada  per Andreu Sotorra

Quan una obra de teatre té lloc en una taula ben parada com aquesta, amb una bona vaixella, un bon vi, una transparent aigua embotellada, un menú amb panses confitades i un envejable pastís de formatge per a les postres, perquè a l'hora que es fan les funcions, sempre hi ha el cuquet de la gana, el presagi que la feliç trobada acabi en punxa sempre hi és.
I això és el que passa en la trama d'aquesta presumpta comèdia que enganya els espectadors d'entrada, fins i tot arrencant-los el somriure, i que els va portant pels camins més foscos de la tragèdia fins a glaçar-los la sang, uns camins que em guardaré prou de desvelar quins són perquè l'auditori els ha de resseguir en primera persona.
Dos germans amb les seves parelles. Es veuen i es freqüenten poc. I quan ho fan, ho fan sempre per força. El preàmbul posa en solfa les contrarietats que les dues “cunyades” tenen dels seus respectius “cunyats”. Els dos germans potser tampoc no s'avenen gaire, però la família és la família, la sang és la sang, i un sopar a l'any no fa cap mal, ni que sigui per posar-se més o menys al dia.
El conflicte comença quan aquest “posar-se al dia” va més enllà de la frontera establerta i de les situacions puntuals de cadascú: el germà gran anuncia que es presentarà a les eleccions municipals; el germà petit té una feina de tercer ordre i escriu unes memòries sense èxit de publicació; la cunyada del germà gran, els dos a la cinquantena, amb dos fills a la vintena que ja campen pel seu compte, s'ha dedicat a la casa; la cunyada del germà petit, al voltant dels quaranta anys, una actriu sense fills i sense feina, és el pistó que encén la metxa del conflicte.
L'atractiu de l'obra breu, vuitanta minuts, «Tots els dies arriben» —reposada ara després de la seva estrena la temporada passada—, original de l'autor basc Iñaki Garz (Bilbao, 1974), establert a Catalunya i cofundador de la companyia Ícaro Teatre, és que amb diàlegs poc generosos i creuats durant un sopar farcit de molt poques paraules, amb diàlegs de frases entretallades, d'insinuacions amb prou feines expressades, es va teixint una catifa de sorpreses inesperades que fan que cadascun dels protagonistes acabi no reconeixent cap dels altres i desmuntant la imatge i la idea que en tenia l'un de l'altre.
L'actriu Lali Barenys i l'actor Pep Miràs són la parella gran. L'actriu Jenny Beacraft i l'actor Albert Alemany, són la parella més jove. Més expressives elles dues, que són les que eleven el to de la trama. Més silents ells, que es limiten a encaixar, de moment, els rebots. Al tarannà contingut de l'actor Pep Miràs hi ha el contrast de la fúria que es dispara de l'actriu Lali Barenys quan se sent traïda després de més de vint anys de matrimoni. A l'exaltació de l'actriu Jenny Beacraft hi ha el contrast de l'astorament de l'actor Albert Alemany, quan veu com el carro se'n va, a poc a poc, pel pedregar.
Parlant de pedregar, hi ha un amulet, una pedra minúscula, un símbol del passat familiar dels dos germans, una justificació de les inseguretats, dels secrets, de l'amor i de l'odi que arrosseguen incrustats els dos germans des de la infància. Una pedra innocent que irromp enmig de la sucosa taula parada fins a esberlar-ne tota la vaixella. (...)

la podeu llegir aquí: CRITICA A. SOTORRA

altres comentaris  

Voltar i voltar

Catalunya Exprés

espectaculos bcn

teatre barcelona