Recordant el Carandell

INTERVENCló DE LALI BARENYS DURANT LA «TROBADA EN RECORD I HOMENATGE A JOSEP M. CARANDELL», AL TEATRE ESTUDI DE L'INSTITUT DEL TEATRE, EL 31 DE GENER DE 2005.

Aquests últims dies he pensat molt en aquells anys, en aquell institut. La veritat és que aquest espai on som ara no em recorda ni em fa pensar en el Carandell, ni en els meus anys d'alumna a I'institut de Sant Pere més Baix. He decidit que el millor és explicar-vos tres records.

El primer record és molt nítid: el dia que el vaig coneixer. la primera classe del Carandell. El curs 1989-1990. Recordo I'aula petita de davant la biblioteca de la Carme, just tombant en sortir de I'ascensor; en recordo els pupitres, la taula, la finestra gran de fusta que donava al pati interior: i, encara que aixo ja no ho podria jurar. he decidit recordar que era un dilluns a la tarda, migdia tarda.
Un Carandell entusiasta, content de coneixer nova gent, amb bon humor i tota la passió que posava en les coses que feia, ens va explicar I'origen del fet teatral, els inicis del teatre, la catarsi, els rituals dionisíacs ... , com si es tractés d'una aventura viscuda de primera ma, amb els detalls visuals, I'atmosfera, el paisatge ... Jo, que venia d'estudiar filologia a l'Autonoma, i que la resta de les assignatures a I'institut em tenien completament, literalment despistada, em vaig sentir infinitament seduida per aquell moment, per aquella assignatura, per aquella manera nítida, clara, efusiva, contundent i amable d'explicar el teatre. En vaig quedar tan corpresa que en la classe següent -ell sempre començava preguntant el que havia explicat la setmana anterior- em va preguntar a mi i jo ho recordava tot, i no perquè hagués estudiat, sinó perque realment me'n recordava, recordava tot el que havia explicat i com ho havia explicat. El Carandell, per mi, era aquell mestre que si el tens de jove, al batxillerat o al COU, i estas indecís sobre que estudiar. la seva manera de fer classes, la seva manera d'estimar-se el que explica, fa que tri'is estudiar aquella carrera que veus que genera tant d'entusiasme en aquella persona que respectes.

El segon record, molt més proxim, em ve amb la mateixa nitidesa: I'última vegada que el vaig veure. Al bar del nou Teatre Lliure, aquí al davant.A la primavera del 2002 Va venir a veure Rondo de mort o Sinero, on vam coincidir treballant i on de fet ens vam coneixer l'Andreu, el seu fill, i jo. Aquest cop era un diumenge a la tarda, i d'aixo sí que n'estic segura perque recordo perfectament que l'Andreu em va dir que sortir de nit era massa complicat per al Carandell. Era el mateix Josep Maria, físicament no, pero sí que eren iguals, per a mi, I'expressió diMana deis ulls, la picardia, I'efusió, la memoria, el bon humor, la simpatia, I'amabilitat I tal com havia fet cada vegada que ens havíem retrobat esporadicament des de fe ia deu anys, el temps que feia que jo havia acabat la carrera, em va recordar aquella segona classe que us explicava, i que deia que n'havia quedat tan admirat Aquell diumenge hi havia al bar del Lliure la Cris Sirvent, que també ho recordava perfectament i en van estar parlant, del seu grup de classe i de les coses que havien fet uns quants anys enrereVa ser un moment emocionant Vam estar contents de veure'ns.

He de dir que aquests dies que he estat buscant material de I'epoca i també records, he trobat en calaixos recondits algunes «magdalenes proustianes» que mai no acabes de Ilançar (i que hauria d'estar prohibit guardar), i m'ha aparegut un altre Carandell. Diferent del que em fascinava a les classes: de segur que tothom que el va tenir recorda els dies que parlavem (en deiem així: «avui hem parlat»), els seus comentaris, les seves opinions (encara ara recordo com va carregar sense pietat, per a sorpresa d'alguns, contra El club deis poetes morts), la seva crítica (podria repetir el nom i els cognoms d'escriptors i personatges contra els quals es despatxava sense manies), el seu interes per fer-nos parlar, per saber que opinavem del que havíem vist, del que havíem lIegit, de cinema, de política (va ser I'any que va caure el mur de Berlín), de tantes coses que m'han retornat els papers i els objectes: és, dones, un altre Carandell. El que em va radiografiar amb contundencia.

Hi ha tres o quatre frases que em va dir que em van influir molt, em van fer pensar; em van fer rebeHar. EII, que a mi em feia la sensació que no era ben bé de la corda de l'lnstitut del Teatre, que era un outsider com diu el Gus, que no combregava amb les simplificacions i les etiquetes que et queien a sobre cada vegada que obries la boca, que no semblava interessar-se per I'amiguisme, que tenia un estil diferent als passadissos, ell em va calar i em va retratar amb molta duresa. No puc dir que em fes mal, perque no va ser així. Com que en el fons admirava la seva contundencia, i semblava parlar-me des de I'estimació, me'l vaig creure, i així és com em va ajudar una mica a començar a comprendre'm. Aixo no li ho vaig dir mai.

El tercer record és al bar del Teatre Lliure del barri de Gracia, no sé quan, ni el dia ni I'any Ens hi vam trobar a la mitja part o al final d'un espectacle el Carandell, la seva dona, la Krista, i jo
Vam parlar molta esto na, es va interessar per Les Culpables, per com ens havien anat les coses, aixo de tenir companyia propia, per I'Helena, l'Ariadna, la Meritxell ... Pero no sé com la conversa va derivar cap a aixo que ell feia impúdicament de preguntar més enlla del que és políticament correcte. Li vaig explicar com veia les coses ara, al cap deis anys, i em va dir que em veia molt bé, molt millor.lllavors em va dir que li feia pensar en l'Andreu, el seu fill.Jo encara no el coneixia, pero vam estar molta estona parlant-ne, tots tres, de l'Andreu i les possibles semblances Virtualment ja hi vaig confraternitzar immediatament, amb l'Andreu. L'Andreu que uns quants anys després he conegut, i per qui sento un gran afecte, el qual el considero una persona molt sensible, amb art i moltes coses per explicar i compartir. 

Finalment vull dir-vos que és curiós com la memoria et fa recordar amb claredat determinats moments. Potser perque realment el Carandell em va dir coses que em van arribar; i perque em va fer estimar el teatre i, potser; perque encara ara hi cree i la vull defensar aquella funció catartica inicial del teatre, aquell ritual, aquell espai magic on compartir emocions, com avui, com ara ... 

*foto: «Petita orgia» recordant els inicis grecoromans del teatre, les bacanals, celebrada a L'Institut del Teatre de Sant Pere més Baix el curs 1989-/990. Josep M. Carandell amb Angels Bassas, Jordi Sanchez, Mónica Glaenzel, Roser Camí, Laura Jou, Elisenda Bautista, Caterina Alorda, Lali Barenys i Cesc Galceran, entre d'aLtres.