DOLORS

Dolors

M’arrenco un braç.
L’estiro fort, ben fort,
i faig palanca amb la soca de l’alzina,
primer no cedeix, però, a la fi,
i com que no m’hi esforço en va,
plop, surt, com un encaix de plàstic de nina:
em queda destarotat i lliure, a la mà.
Mà amb mà,
com se saluda un desconegut que ve de fora.
El braç a qui cap arrel lliga al meu cos
i el braç que connectat amb mi encara plora.

Sento el mal? No
Em sentiré més inútil? No

Res és comparable al dolor que sento pel teu buit.

Em faig un set,
al cos, al voltant del melic,
em puja glop amunt, molt lent.
M’hi acosto les dues mans
(ahir vespre em vaig tornar a muntar, malament,
el colze m’ha quedat al revés que mira endintre)
fent cassoleta amb les mans com puc
m’extrec el tros de cos
on se’m concentra l’ai profund.
Tinc l’ai al cor a les mans,
me’l deixo al plat, servit al punt.

Me’l menjo? No
Em noto més lleugera? No.

T’he parat taula altre cop i espero que no vinguis.

Rosego un roc
i amb la llengua em faig caure les dents,
són pedretes 
com perletes perdudes passejant
Recordo la Rodoreda:
somiar que et cauen les dents
és presagi de mort,
la meva boca una plaça de diamants cantelluts
que em fereixen mentre fujo, Colometa, com tu feies.
Mastego roques i pedres
i busco buguenvíl·lies i camèlies.

Soc de fusta? No
Em llepo la ferida? No

Et compro llepolies i castanyes encara cada hivern

Ahir vaig fabricar
un projectil amb el braç alliberat,
una bomba amb l’ai al cor del cos romput,
Una granada amb pedres perles diamants,
I un còctel salat amb sons desllorigats que ni he tingut,
i armada amb l’arsenal de mi mateixa
vaig pujar a la riera,
vaig apuntar bé,
vaig renegar i riure
amb força de guerrillera,
i llavors... vaig disparar
projectil,
bomba,
granada
i còctel salat
amb gest adust i breu 

per matar definitivament tots i cadascun dels imbècils
que han permès aquesta guerra que t’ha mort, fill meu.

L’explosió va ser tan forta que també em va matar a mi.