LA PORTA

LA PORTA 

Sap que si somia sabrà sortir

Carrega, en silenci, amb destresa 

tot i res, i el nen i la nena,

que tampoc no estan desperts,

i s’arrapen a ella amb certesa

com fa temps que han après. 

Com un mico filós, com dos

pesen molt, un bloc compacte els tres

així somnàmbula, té  lliures les mans

una bossa amb quatre coses i els bolquers

no cal res més, cap més lligam.

Veu on és la porta i la sap obrir

-       Surt

Terra humida és la  rosada

fil de llum la  matinada.

S'acosta, carregada, al cotxe, panteixant,

L'obre , però ,

de cop,   

s’adona, amb espant

que ja no duu els bolquers, no duu la bossa, 

no duu penjada al costat dret la nena, ni el nen l'abraça filós per l'esquena!

Torna enrere 

 -     entra

glop d angoixa On són, li han caigut? 

Tot és silenci dins la casa. 

Sent el batec dins les orelles. 

Entra a l'habitació dels nens,...... 

són allí,  dormen, del tot aliens, al pànic de l'onírica escena.

S’atura i, encara dormint, 

-no em desperto segueixo aquí, 

és de l’única manera que puc fugir—

 repassa cada passa que ha de repetir,

 per no errar ni caure una altra nit:

Nen, nena, Mico filós ,

mans, bossa, bolquers,

porta.

Porta.

Porta.

No veu la porta.

On és la porta?

No té porta la casa. 

Avui tampoc té porta.

 Avui tampoc no pot sortir. 

Pensa:  m'hi he de fixar més, demà m'hi he de fixar més.

Al matí, plena de son, però ja desperta, 

engega el transatlàntic i la rutina del dia va sola:

nens, motxilles, esmorzars, 

un pes descomunal que la desola

-sortir

escola bressol i escola,

 bon dia gent de fora! 

sóc jo, la que quan deixa els nens

 quasi sempre amaga que plora! 

-entrar 

la casa, tot el pes, la llosa

a dins fa temps que tot sol plou

sóc jo, que a ningú faig nosa

la que si cal parla i plora sola. 

Al migdia  desfer l'amor 

dos tres i quatre cops amb avarícia 

i fer el desamor més intens

 i odiar cada crit que no és carícia, 

sobretot, per favor, demanar amb sense veu, 

que no s’activi, que no cridi 

- criden i callen taules i cadires.

I així va tornant-se suro, sense mida

que bella fills meus, que és la vida.

Als matins  desperta, veu on és la porta 

hi ha una porta, la casa té porta es repeteix, 

hi ha una porta

la sap obrir?  La veu i sí, la sap obrir 

Ara  dins ara fora, ho comprova

-       Surt

Tanca els ulls  per poder seguir 

El pes és tan gran, la clava a terra, vull dormir-

 -pesen tant- sap que només somniant sabrà sortir 

-       Entra

Fa els berenars.

 Entrepà borrós I macedònia salada.

Cada dia és més fosc 

i no arriba mai l’albada. 

Nit

Porta.

Porta.

No veu la porta.

On és la porta?

No té porta la casa.

Avui tampoc té porta.

Avui tampoc no pot sortir.

Pensa: m'hi he de fixar més,

demà m'hi he de fixar més.

Avui serà diferent 

No sap perquè però ho pressent. 

Aquesta nit no ha somniat 

No hi ha hagut fugida somnolent 

Recull a l'escola nen nena bossa i bolquers.

Ja té la decisió presa, 

aquest cop no baixarà el caminet,

no aparcarà el cotxe davant de casa, 

no obrirà la porta, 

-la porta hi ha una porta- per entrar.

Aquest cop no

Aquest cop se'n va. 

Es mira, està desperta.

Avui li pesen molt, molt més. 

O no, no, és al revés. 

Tots tres són fora 

El nen, la nena i ella ben desperta,

i la porta, la porta és ben oberta,

la porta, es tan oberta  

que la porta, la porta,

       ja no hi és!